Aterrem plegats, posem els peus en terra extranya...

Arribes a un lloc desconegut, cultura diferent, gastronomia diferent, tarannà diferent i...horari diferent!!!!!

Però et sents bé, saps que has escollit bé el camí, ningú t'ho dirà, però tu ho saps, serà allò que li'n diuen instint?

Ja a l'avió comença l'aventura, ho mires tot amb uns altres ulls, per fi ha arribat el dia, ets sents feliç perquè saps que deixes enrere una gran familia per anar a construir-ne una de nova en un altre lloc del món, i això et reconforta. Una gran persona, amiga i follet del món, abans de marxar em va dir: has de marxar plorant d'aquí i després hauràs de marxar plorant d'allà, així sabràs que tot està bé, i de moment la primera part ja va ser així, soc com una bleda "assolellada".

Un cop amb els peus en terres mexicanes, veus les cares dels que t'estan esperant i flipes, porten una hora esperant-me (l'avió anava amb retràs) i encara els hi queden ganes de regalar-me un somriure que evidentment es retornat per part meva (encara que estigui morta, el jet lag fa de les seves). Per fi conec al Felipe, no em coneix i ja m'ha fet lloc a la seva vida, m'acull a casa seva...purita generosidad!!!! I l'Olga que ja està ben integrada a les mexicanades.

Fem el viatge de tornada cap a casa el Felipe con su furgoneta, tot em sembla molt gran, però estic disposada a fer passes de gegant si és necessari.

Per mi el dia acaba aquí, és un dia feliç, un de molts que vindran i altres que ja han vingut...

Aquí comença la meva història tapatía!!

Salut!