A la vida no se li poden treure les enganxines com a un cub de Rubik...

A vegades, no us passa, que voldrieu poder desfer les coses i acomodar-les a com us agradaria que fossin, com aquell que desenganxa les enganxines en un cub de Rubik per tal de poder descansar perque per fi a conseguit fer-lo sencer?

La vida, s'ha de reflexionar, s'ha de mirar de dintre i de fora, i com quan algú pretén acabar un cub de Rubik, aquesta necessita constància, continuitat, perseverància, i sobretot ser pacient i no desesperar-se i si cal, anar a dormir, que a l'endemà serà un nou dia per pensar-hi.

Ultimament, he tingut (de fet tinc), molt de temps per fer això que m'agrada tant, donar voltes a les coses i filosofar tot el que puc. Això sona molt bé mentre tu ho pots dominar, però quan és el cervell el que mana, estas perdut.

Tenir l'oportunitat de venir a Mèxic considero que no té preu, és un país desestructurat a nivell econòmic (però ara mateix també ho és Espanya), el narcotràfic té agafats pels collons a uns quants però els més rics també són els més corruptes (com a tot arreu), així que ja s'ho faran. La gent d'aquí té un nivell d'amabilitat que ja el podrien tenir molts a casa nostra, i els que tenen l'oportunitat d'estudiar (que no són pocs), tenen un nivell acadèmic excel·lent.

Passant aquí els dies, analitzo moltes de les coses que em passen, i curiosament, últimament he tingut a les mans un cub de Rubik, que per cert, també conseqüència dels meus infinits dies de vida contemplativa, he de dir que ja el tinc quasi acabat, sols em falta l'última filera. Doncs com anava dient, el fet de tenir aquest cub a les mans, m'ha fet reflexionar en que la vida és així, com un cub d'aquests, tan és si comences per un color o per un altre, tan és les voltes que li dones, les opcions que esculleixis, sempre es pot aconseguir, però no s'ha d'abandonar...

A part de reflexionar, també surto de casa, he conegut força gent i ara ja estem plantejant les vacances de nadal, ja que aquí els que treballen han d'aprofitar els dies de festa...

I abans que no se m'oblidi vull fer-vos particeps d'unes conclusions que he tret des de que estic aquí:

- A Mèxic el nombre de nens/es i/o persones adultes amb síndrome de Down tendeix a zero (si no és així, on els tenen amagats?)

- A Mèxic, els mosquits tenen un desfas horari pròpi, et piquen avui i et comencen a donar picor al cap d'un dia i mig i tarden en marxar-te les marques, 2 setmanes.

- A Mèxic és fa caca més cops al dia i amb més quantitat (sense necessitat de tenir diarrera), sé que no és agradable, però és una conclusió.

Apa, i ara a menjar i beure de gust!!!!!!!

En Xiwi i la Xilvi us desitgen:

BONES FESTES FAMILIA!!!!!!

Fem cagar un "Pongotió"!!!

Dia 21 de decembre, aquí tothom s'està preparant per marxar de vacances (quan dic tothom vull dir els catalans i espanyols que estan per aquí). Tots preparen amb ilusió el seu viatge al sud, cap a Chiapas que hi falta gent, o cap a DF o cap a la platja...però que seria el Nadal sense fer cagar el tió (es pregunten els tradicionalistes), respostes:

A) Seria una festa consumista compulsiva igualment, uns dies per ser tan super bona persona que et puguis oblidar de ser-ho durant la resta de l'any.

B) Seria un drama.

C) Les dues anteriors són correctes.

Cadascú és lliure de fer la seva elecció, jo no diré quina és la meva...jejeje.

Bé la qüestió és que es va decidir fer cagar el tió, i he de dir que té collons la cosa, a 9000km de distància de Catalunya i he fet cagar el tió per primer cop!!!!!

Si he de ser sincera (i ho seré) a mi les festes de nadal i totes les mandangues que aquestes festes comporten, me la porten bastant fluixa, no m'agrada el Nadal i m'agrada anar a contracorrent com als salmons (oi que m'entens Sergi?), de tota manera he de dir que va ser un gran sopar i el tió va ser molt divertit.

El nostre tió, no era un tió normal, primer perquè era un tió anticristo i l'altra perquè era un pongotió!!!! Que és un pongotió???? Sé que tots esteu frisant perquè us ho explike, jajajaja.

Explicació:

La preparació del tió és la mateixa que en un tió normal, la diferencia és que els regals són pongos.

Es fan tants números com gent hi ha per fer cagar el tió i es reparteix un número a cadascú, de tal manera que es picarà al tió amb un ordre determinat.

Pica el número 1 i treu un regal que immediatament obrirà i és maleirà pensant on posa aquell pongo. Pica el número 2 i treu un altre regal, però atenció! aquest pot decidir obrir el seu regal o no fer-ho i canviar-li al número 1 i aquest a falta d'una altra persona a qui canviar-li el regal, es vora obligada a obrir-lo. És el torn del número 3 que podrà canviar el seu regal amb l'1 o el 2, sempre sense haver-lo obert prèviament. Si li canvia al 2, aquest després li podrà canviar a l'1 i aquest tornar-li al 3, fins que algun es cansi i l'obri, llavors li tocarà picar a tió al número 4.

Així s'anirà desenvolupant la caguera del tió...no sé si queda gaire clar, però tothom pot posar-li imaginació i inventar-se el seu propi joc.

Resultat del tió: una mini ampolla de lambrusco (hi ha gent que no té clar que és un pongo, jeje)

Passeu aquests dies com bonament pugueu, i si tampoc us agraden aquestes festes només heu de ser pacients i torrar-vos molt que tot passa!!!!!

Salut

Les noves tecnologies apropen les paraules, els sentiments els apropa el vent...

L'altre dia vaig fer servir l'skype per primer cop, la Paula a l'altra banda de la pantalla i a l'altra punta del món, esperava impacient que jo aparegués a la pantalla, la màgia de les noves tecnologies. Per fi, ens vam trobar, una webcam i un micròfon unien dues amigues amb ganes de retrobar-se. Va ser genial, tot i que la conexió fallés en alguns moments, les ganes de conversar i explica-nos coses va guanyar a l'infrastructura cibernètica.

Avui, una altra experiència sideral ha unit 3 companyes d'aventures, vivències, experiències, alegries i tristors, en definitiva 3 grans amigues que després de 14 dies sense veure's, han conseguit unir els punts virtuals que creen les imatges, per tal de poder disfrutar durant 25 minuts de la presència de les altres persones. He tornat a veure Can Pul·lula, el nostre pis que tantes històries guarda sigilós a les seves parets. El silenci que ha estat impregnat en les seves fotos, quadres...històries contades a crits ara ja silenciats i així seguirà per sempre més. Can Pul·lula, és tanca un cicle, però se'n obren d'altres, altres pisos que veuran construir altres històries i com el guardià d'una cripta màgica, guardaran amb cura cada paraula, cada fet, cada segon...

Can Pul·lula, ha estat més que un pis, ha estat un amagatall i una finestra oberta al món, ha estat una festa, grans sopars ens han ammenitzat grans nits amb grans persones, aquelles que ara, ens han acompanyat en la clausura d'aquest petit món que darrere d'una porta i 4 parets s'amagava. Hi han passat grans amics, que ens han escoltat, i han estat escoltats, que ens han fet riure i ens han fet plorar, persones molt especials per cadascuna de nosaltres, perquè formen part de la nostra vida individual i compartida...des de l'altre costat de l'Atlàntic, us dono les GRÀCIES, gràcies amigues per haver compartit amb mi aquests 3 anys fantàstics de la nostra vida, gràcies a tots aquells que en algun moment heu passat per Can Pul·lula i hi heu deixat el vostre granet de sorra...A TOTS VOSALTRES, GRÀCIES.

Aterrem plegats, posem els peus en terra extranya...

Arribes a un lloc desconegut, cultura diferent, gastronomia diferent, tarannà diferent i...horari diferent!!!!!

Però et sents bé, saps que has escollit bé el camí, ningú t'ho dirà, però tu ho saps, serà allò que li'n diuen instint?

Ja a l'avió comença l'aventura, ho mires tot amb uns altres ulls, per fi ha arribat el dia, ets sents feliç perquè saps que deixes enrere una gran familia per anar a construir-ne una de nova en un altre lloc del món, i això et reconforta. Una gran persona, amiga i follet del món, abans de marxar em va dir: has de marxar plorant d'aquí i després hauràs de marxar plorant d'allà, així sabràs que tot està bé, i de moment la primera part ja va ser així, soc com una bleda "assolellada".

Un cop amb els peus en terres mexicanes, veus les cares dels que t'estan esperant i flipes, porten una hora esperant-me (l'avió anava amb retràs) i encara els hi queden ganes de regalar-me un somriure que evidentment es retornat per part meva (encara que estigui morta, el jet lag fa de les seves). Per fi conec al Felipe, no em coneix i ja m'ha fet lloc a la seva vida, m'acull a casa seva...purita generosidad!!!! I l'Olga que ja està ben integrada a les mexicanades.

Fem el viatge de tornada cap a casa el Felipe con su furgoneta, tot em sembla molt gran, però estic disposada a fer passes de gegant si és necessari.

Per mi el dia acaba aquí, és un dia feliç, un de molts que vindran i altres que ja han vingut...

Aquí comença la meva història tapatía!!

Salut!